5.8.17

Apunts d'estiu




Ahir al matí hi havia una cria de ratpenat enganxada a la cortina del menjador. A primer cop d'ull vaig pensar que era un gripau, però de seguida em vaig adonar que els seus moviments minúsculs eren d'una altra tipus de bèstia. Semblava que badallés; estirava el coll i pujava i baixava per la cortina amb les ales replegades, com endormiscat. Després d’una mica d'escena de no el toqueu que tenen malalties ai quina angúnia, vam obrir la finestra de bat a bat i vam espolsar la cortina. L'animaló va començar a voltar per la terrassa fent salts i enlairaments fallits, anava picant entre les torretes, desmanegat. Feia tant de sol que estàvem convençuts que no sobreviuria. El vam posar en una caixa de sabates i hi vam fer uns forats perquè pogués respirar. Potser no sabia volar, potser amb aquelles temperatures tan altes no arribaria a la nit. El vam dur al veterinària per saber què havíem de fer. Ella es va encarregar trucar a una protectora forestal de la zona que el vindria a buscar.

Dies enrere, una veïna ens va dir que teníem un niu de ratpenats sota la cornisa de la terrassa. Jo no l'he vist, però quan fosqueja se'n veuen forces sobrevolant els nostres caps. Em fan pensar en l'avi de l'Andrés, que caçava ratpenats llençant la boina. Em fan pensar en un vespre d'estiu a la Pobla, que érem asseguts en un banc prenent la fresca, i el Josep em va explicar que allò que envoltava el fanal no eren ocells, l'aleteig és diferent, ho veus?

A l'hora de sopar, vaig comentar que havíem fet el correcte. La Rita em va dir qui sap, en realitat l'hem separat de la seva família.


12.5.17

Las Fresias y el Vino





No se me olvidará esa noche del cinco de abril que llovía a cántaros, y que nos embutimos en un pequeño coche azul, con los calcetines calados y un único paraguas chorreando. Me había cortado el pelo y estrenaba un pantalón color crema. Me regalasteis un ramo de fresias que dejé en el salpicadero, y pusimos rumbo al mar. El limpia escupía agua y los relámpagos eran de infarto. Yo miraba al cielo y pensaba, mira que si nos matamos el día de mi cumpleaños por un capricho de la menda, menuda panda de huérfanos vamos a dejar. A pesar de todo, llegamos a ese chiringuito de playa, y comimos mejillones y tomamos vino blanco bajo un techo de uralita y caña. El chaparrón que caía fuera nos obligaba a alzar la voz. Pero estábamos a cubierto, y juntas, en una noche de miércoles. Y al salir no llovía ya, y nos sentamos en un banco mojado, enfrente de la playa, para fumar un cigarrillo y planear las vacaciones. Y me acuerdo que sobre el negro mar destellaban las luces de algunos barcos y las farolas del puerto. Y me acuerdo del frío en los pies y de la felicidad.

Tampoco se me olvidará el día en que, con una botella de vino tinto metida en una bolsa de deportes, nos montamos en un tren. Y nos sentamos al lado de un bombero. Una estación solitaria era nuestro destino. Compramos en un pequeño supermercado, cocinamos mientras tomábamos un aperitivo, hablamos de hijos, de maridos, de la vida..., no sé, y nos reímos. Intentamos hacer una siesta con colchones tirados en el salón; un fracaso de siesta pero un momentazo para confesiones y fotos. Y nos probamos vestidos, nos maquillamos, hicimos vídeos bailando y cantando. Hicimos lo mismo que hace veinte años, estar presentes y ser felices con nada, o con todo. Regresamos a casa cuando ya había oscurecido, en furgoneta, despacito.




22.4.17

D'escriure i de regals




Escriure, ja fa temps que ho faig. Com molts, que hem omplert pàgines i pàgines de llibretes i, des de fa uns anys, word i més words. Però els que em coneixen, saben que últimament escric amb més seny, amb més eines, i amb més dubtes també. Que vaig a classe i tot! Això vol dir que estic escrivint més, reescrivint molt, i mostrant més poc. I gaudint infinit.

Recordo la data, va ser el 30 de desembre de 2015, quan vaig rebre un mail de la Cristina Camarena on m'explicava que volia fer un pas més amb el seu projecte, que volia editar àlbums il.lustrats i que si m'agradaria escriure un conte per nens. Apart de quedar-me amb la boca oberta i el cor salvatge, em va semblar el regal més bonic que em podien fer per tancar un any que havia estat molt incert.

Li vaig dir que ho faria, però que no estava segura de saber-ho fer, i que si un cop li entregués el conte veia que no era el què estava buscant, el guardaria en un calaix i seguiria sent molt feliç sabent que ella havia pensat que jo podia escriure alguna cosa que mereixés estar en paper. I així és com va néixer en Sebastià, sota la seva mirada atenta, la seva petita empenta i la seva determinació. I un cop el conte va estar fet, ella va buscar la persona més adequada per fer l'enllaç entre la història que jo tenia al cap i la manera de mostrar-ho als infants; la Coaner Codina. Gran encert! La Coaner ha treballat molt a poc a poc, il.lustrant cada pàgina molt minuciosament, de manera molt respectuosa amb el text i molt alerta als petits suggeriments i observacions que podien anar apareixent a mesura que en Sebastià agafava forma i color. 

Vull donar les gràcies al Pablo Martín, que em va fer un cop de mà (un gran cop de mà!) amb la traducció al castellà. I a la Laura López Granell, la meva súper mestra, per haver-ne fet una lectura, amb l'ull afinat, abans de que l'entregués. I a la Rita i al Ramon, per haver-se deixat fer servir de conillet d'indies a l'hora de detectar si el conte tenia algun interès per un infant.



I ara ja el tenim aquí! La història del petit Sebastià Salat, fill d'una saga de pescadors, que viu a Cantellut. Espero que us agradi, i res no em faria més feliç que saber que és a la vostra lleixa, gastat i rebregat perquè l'heu hagut de llegir moltes vegades.


 El podeu trobar en català i en castellà. El podeu comprar on-line a Kireei, i físicament a Bateau Lune (Barcelona) i a El Petit Tresor (Vic). A partir de la setmana que ve, als punts de venta habituals de Kireei. 
Diumenge vinent estarem signant la Coaner i jo (i autors i il.lustradors d'altres publicacions Kireei) a la Plaça de la Virreina, a Gràcia. Veniu!





24.3.17





Hanae

    
     Els estols d’oques que arribaven al llac enxarxaven el cel quan va néixer la meva germana Hanae. Sense plorar, va obrir els ulls buscant la llum de la finestra.
     La Hanae era un nadó inquiet, dormia poc i parlotejava molt. Per poder estendre la roba, la mare l’estirava sobre un petit matalàs. Jo l’observava; tot mirant els núvols, feia anar les manetes i els peus com si volgués anar a algun lloc on el cos encara no la seguia. Quan va començar a fer els primers passos era incansable. Semblava que cerqués quelcom. Buidava els armaris, s’amagava sota la pica, s’arrebossava per terra intentant enquibir-se a qualsevol racó, s’enfilava al ginkgo del jardí..., sovint desfermava la tanca i fugia. Havia descobert el corral de la senyora Horikawa, i sempre la trobàvem asseguda enmig del fang, aplaudint i envoltada d’ànecs i pollets.
     Amb l’arribada del fred ens passàvem dies sencers dins de casa. Aleshores a la Hanae li venien tots els mals. Vagarejava per l’estança, rondinava davant de la porta, i l’única cosa que la tranquil·litzava era pujar a la banqueta i repenjar el front a la finestra. La seva primera paraula la va pronunciar a l’hivern. Fent anar el palmell com si fos l’aleteig d’un colom, em mirava: Nam, nam! Jo estava convençuda que deia el meu nom, Nao-Nao, fins que vaig endevinar que  deia anem, anem. Llavors, me l’asseia a la falda:
—No Hanae, fa molt fred. Quan la neu es fongui i les oques tornin, hi anirem.
     Una tarda d’estiu que el pare tenia molta feina, em va demanar que m’endugués la Hanae a fer un volt. Vam agafar el camí que du al temple unko-ji. La Hanae s’entretenia a cada passa, buscava erugues, arrossegava pals i posava el nas a tots els caus que trobava. I vam arribar al llac. Els joncs es plegaven sobre l’aigua daurada i una munió d’oques salvatges surava en silenci. La Hanae s’aferrà a la meva mà amb els ulls clavats en aquelles bèsties de color marfil. Les abelles brunzien sobre els gladiols. Les oques van girar els llargs colls amb parsimònia, encuriosides amb la nostra presència. Just en aquell moment la Hanae se’m va escapolir de la mà i va córrer cap a la riba. Em vaig quedar terroritzada, era tan agosarada que vaig pensar que es llançaria a l’aigua. Però no, es va aturar en sec, va arrencar uns brins d’herba i els va brandar enlaire. Una dotzena d’oques s’atansaren fins on era i la rodejaren amb cautela. Ella reia i les acaronava amb delicadesa. Jo vaig esdevenir una espectadora, com si la meva germana acabés de trobar quelcom que no es podia compartir.
     La Hanae va anar creixent. Ajudava la mare amb les feines de la casa i havent dinat, després d’entaforar un grapat de blat de moro a la butxaca del davantal, marxava fent saltironar la seva trena negra. Es passava la tarda al llac i quan fosquejava tornava a aparèixer, amb la cara brillant, les botes humides i alguna ploma enganxada als pantalons. A mi  m’amoïnava que no jugués amb nens, però els pares deien que ja canviaria, que no feia mal a ningú, que la Hanae era un esperit lliure.
     Any rere any, quan els ocells migraven i la vegetació dormia, la Hanae amb prou feines sortia de casa. Es passava hores brodant animalons als mocadors i mirant per la finestra. Però quan els dies començaven a allargar-se, ja s’inquietava, anava amunt i avall sense saber què fer, fins que tornaven les oques.
     Un vespre d’agost que la mare era a la cuina acabant el sopar, em va dir:
—Vés al llac i digues a ta germana que torni cap a casa. No sé per què s’entreté tant, a la nit baixen els óssos de les muntanyes i no hi fa res una nena de deu anys al bosc.
     Vaig agafar una llanterna. El carrisquejar dels grills se m’enganxava a les orelles. Lluny, les granotes raucaven amb desesperació, com si intentessin impedir que la nit acabés de tenyir el llac. El meu pas s’accelerava, empès per la foscor:
—Hanaeeeee, Hanaeeee!
     Vaig entreveure una silueta replegada a la riba i m’hi vaig acostar corrents. Tenia el davantal de lli fet un manyoc entre els dits, estava xopa i duia els cabells plens d’algues i fullaraca. La vaig incorporar.
—Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una.
     Vaig mirar les aigües tranquil·les. Com draps estripats, centenars de cossos suraven. La Hanae tremolava. La vaig enfilar a collibè i, sostenint la llanterna com podia, vaig tornar cap a casa. Els grills havien deixat de cantar.
     Vam passar la nit en vetlla. La Hanae delirava. Ves a saber quanta estona duia al llot, es lamentava la mare posant-li al front draps humits amb un rajolí de mirín. Al matí ens vam assabentar que els peixos morien, que les granotes havien fugit i que la vegetació s’esgrogueïa. Tornar la vida a les nostres contrades seria lent; hi havia hagut una fuita de metalls a una siderúrgica d’una ciutat veïna i, a través de les aigües subterrànies, la mort havia arribat al llac.

     Les fulles del ginkgo havien caigut quan vam trobar el llit de la Hanae buit. La camisa de dormir feta una pelleringa i ni rastre de la meva germana. La vam buscar durant setmanes, mesos..., res, ni una pista. No saber si era viva o morta era un malson silenciós. Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una. Per una raó inexplicable, la tarda que les oques van morir la Hanae s’havia esberlat més enllà de qualsevol recuperació. Darrera de les seves paraules hi havia alguna cosa que jo no havia gosat preguntar. Potser ho hauria hagut de fer, diuen els esperits que em visiten de nit.
     Ara, els dies amb la Hanae són imatges que parlen des d’un passat llunyà, en canvi, les oques van tornar al llac i teixeixen el cel de present. Al poble ja ningú recorda la petita Hanae, però cada tarda, quan els joncs es pleguen sobre l’aigua daurada, el meu home i jo ens apropem al llac amb un grapat de veces al sarró.





    
  


14.2.17



La Rita no es troba bé i vagareja per casa amb pijama. Res evident, només una mica de febre i mal estar. M'ha trucat la iaia i diu que estic creixent, em comenta. Sóc davant de l'armari de les olles i busco el cassó per fer una sopa de ceba.  És el vespre, l'hora en que tots els mals em comencen a guanyar la partida, l'hora que m'entra la por a la vida, l'hora en que el doloret d'esquena, o una fiblada d'orella, em fan pensar que duraré quatre dies, i que quina pena, tan jove, i que pobres fills, i que quina seria una bona nova candidata pel marit, i que hauria de deixar escrites les contrasenyes, i endreçar l'escriptori... I és clar, com que em moriré en quatre dies per culpa meva, llavors els remordiments, que semblen hienes amagades rere la nevera, salten a la cuina i em recorden  les copes de vi que no m'hauria d'haver pres, aquella caixa de donettes menjada d'amagat, aquell crit desmesurat, el t'estimo que no surt. Res seriós, però una bola immensa. Al vespre, sempre al vespre.

Diu la iaia que estic creixent. I de repent la iaia de la Rita esdevé la meva; la meva mare, la meva àvia, la meva infantesa, quan una febre sense explicació, unes punxades als genolls o un mal de ventre, sempre eren una suposada crescuda. I penso que sí, que encara estic creixent. Que quina tonteria haver-me'n oblidat. 

Potser s'aprèn, vull dir, potser és senzill tornar a caminar com un infant, i de pas, perdre els remordiments, com el regueró d'aigua que deixa un paraigües plegat després d'un dia de pluja.  Els núvols escampen i estreno un jersei blau cel.

31.1.17


Menjar coca de sucre i anís de ca l'Agustí.
Espolsar el fang de les botes al porxo. 
Visitar els teus paisatges d'estiu a l'hivern.

4.1.17




Un fil de llum entrava a la cuina . El canari feia espetegar el mill amb el bec. L’Antonio, que era al llit, girà el cos mandrós per comprovar si la Maria encara dormia. Deixà reposar els ulls, resignats, sobre el cantó buit del llit. Feia ja gairebé dos mesos que no hi era, la Maria. S’incorporà amb penes i treballs. Arrossegant els peus pel passadís,  arribà al bany. La pròstata l’obligava a prendre-s’ho amb calma, així que s’assegué a la tassa mirant a l’infinit.
Feu fora la son amb l’aigua freda de l’aixeta, domesticà els cabells amb un raig de colònia i un cop de pinta, i entrà a la cuina. Petit, petit! Picava amb l’ungla als barrots de la gàbia del canari. Què farem avui, petit? L’ocell responia escampant el seu aleteig per aquí per allà. Va posar un parell de llesques a la torradora, obrí el porticó i la cuina quedà banyada amb la claror del  juliol i l’olor de pa torrat. En un cassó escalfà quatre dits de llet, fregà un gra d’all al pa i s’hi posà un bon raig d’oli. Un cruixit que venia de l’habitació el feu remugar, ¿què collons deu estar fent ara? El seu cos ja hi anava, però el seu cap tornà al plat. Tants anys bregant rere d’ella, vigilant que no es desvestís, que no li amagués els estris de cuina, que no arranqués els geranis com si fossin males herbes, que no utilitzés la pasta de dents en lloc del xampú... No sé com ompliré les hores, ara. S’assegué a un racó de la taula amb l’esmorzar i la ràdio, que omplia les absències. De sobte el sobresaltà el timbre. Tragué  el cap per la finestra, al carrer hi havia el Cisco:
—Antonio!  Vaig  a la plaça, vens?
—No, no! Avui no em va bé... Tinc feina!
—Feina?! Vinga home, que estàs tot el dia aquí fotut. Baixa una estona a estirar les cames, punyeta!
Es vestí; el cinturó ben  agafat, la camisa per dintre. Es posà la boina d’estiu i sortí de casa amb compte de no ensopegar amb el graonet de la porta.
Arribaren a la plaça i s’assegueren al banc, a l’ombra dels plataners. De tant en tant saludaven alguna veïna que travessava, com anem mestressa, vinc de mercat, com estàs Antonio, mira, anar fent...., i un cop desapareixia carregada amb el cistell, els dos amics desgranaven records i sagues del poble.
—Cagundéu! Què foteu aquí prenent la fresca de bon matí? Si és que els viudos viviu com marquesos, cony! Mireu-me a mi, jo sí que m’he guanyat el dinar, que ja fa hores que trisco per l’hort!
El Manel de Cal València s’apropà a ells fent cridòria.  Carregava una bossa llardosa del Condis que obrí tot mostrant el seu contingut. Els dos amics lloaren aquell bé de déu de préssecs.
—Ja us ho dic, carai! Jo sí que treballo, per això els préssecs tenen aquesta pinta. Si em quedés al llit fent el carallot, els préssecs no vindrien pas sols a la bossa, no —remenava el dit amb punyeteria, burleta.
El Manel deixà la bossa al banc i en tragué tres préssecs. Els feu una esbandida a la font i els oferí als seus amics. L’Antonio clavà queixalada a la carn sucosa, que li començà a regalimar entre els dits. 

Ressonen les rialles. Des de  l’altra banda de la plaça, es lleva la boina i contempla l’escena. Veu al Ciscu, que es treu un mocador de la butxaca per eixugar-se un rajolí que li baixa fins al colze, i al Manel que, dret davant d’ells, repenja el peu sobre el banc i diu alguna animalada. Es veu a ell mateix, esprimatxat, amb les mans enganxoses i viu. Sobretot viu. Des d’allà, des de l’altre banda de la plaça, l’Antonio s’omple de les bromes, de la dolçor d’aquell préssec i del matí de Juliol.