17.11.17

Potaje de lenteja pardina. Alimentar a la familia.



 Cuando siento que el mundo me pesa, que hay desorden a mí alrededor, que el ruido engulle el día, me ayuda entornar las puertas de casa, poner un par de lavadoras, regar las plantas y centrarme en una idea: Alimentar a la familia. Ir al mercado, trastear por la cocina... Los platos de cuchara son de mis favoritos para reconfortar. Fáciles y medio improvisados. 
Hoy os traigo un plato de lentejas fácil, a mi manera, sin muchas medidas ni meticulosidad, como os lo explicaría la vecina.


La llaman pardina por tener la piel oscura. Es chiquitina y una de mis lentejas favoritas para cocinar, puesto que casi no necesita remojo, es de carne más firme y no suelta la piel en la cocción.

Yo suelo guisarlas con bastante verdura y un poco de chorizo, así, acompañadas de una buena ensalada, son un plato único súper nutritivo.

Para hacer este plato para cuatro personas, necesitaréis medio quilo de lenteja pardina seca (aprox) que dejaréis en remojo mientras preparáis el resto de ingredientes.


Aparte de las lentejas, necesitaréis una cebolla pequeña cortada fina, un par de gajos de ajo picado, un trozo de chorizo a rodajas, dos hojitas de laurel (o podéis usar perejil picado), una taza no muy grande de tomate triturado natural. También un poco de aceite, sal y una pizca de pimienta.

En cuanto a las verduras, una zanahoria mediana cortada a rodajas, un par de hojas de Kale (a veces uso un puñado de hojas de espinaca) cortadas a trozos no muy pequeños, una patata mediana cortada, un trocito de calabaza a tacos... Todas estas verduras son opcionales. Podéis usarlas todas, o solo un par, las que más os gusten o tengáis a mano, vamos.


En la misma olla donde vamos a hervirlo todo, ponemos un fondo de aceite y, a fuego lento, sofreímos la cebolla con una pizca de sal, para que quede blanda y dorada. Después añadimos el ajo, solamente unos minutos, que no se queme.

Ahora le toca el turno a las verduras. Primero la patata (si la usamos). Un par de minutos o tres, y después el resto. Removemos para que no se peguen en el el fondo de la olla y se mezclen bien con el aceite, la cebolla y el ajo.

Añadimos el chorizo y vamos mezclando el aceite que suelte con las verduras. Después de un par o tres de minutos, cuando todo esté bien embadurnado, añadimos el tomate, sal y una pizca de azúcar para que el ácido del tomate no sea tan fuerte (opcional). También es el momento del laurel. Lo dejamos unos minutos, que el tomate se sofría un poco.

Ahora colamos las lentejas en remojo y las añadimos. Mezclamos todos los ingredientes y añadimos agua. Yo suelo echar agua hasta que los alimentos quedan bien cubiertos. Si durante la cocción os quedáis sin agua, podéis añadir más agua (hirviendo, para que no enfríe el proceso de cocido).

Sal, un poco de pimienta, y lo dejamos a fuego medio durante unos 35/40 minutos.

Como cualquier buen guiso, sabe mejor una vez ha reposado, al cabo de unas horas.

¡Buen provecho y buen fin de semana!

26.9.17





Per aquesta tardor, només vull saber què haig de fer amb tantes emocions. 

************


13.9.17

Tempesta d'estiu




Llegia a l’ombra del faig i es va girar vent. Un vent que espolsava la calor i bressolava la migdiada. Els núvols, del color de les aigües més profundes del llac, s’atansaven per l’ermita. Els trons d’estiu rugien pel nord, lluny. Els arbres dansaven. I finalment la pluja. La pluja, que contemplàrem des del porxo, i la tempesta, que una estona després espetegà dins de casa. I quan els núvols van marxar no quedà la netedat que s’imposa després de la pluja. 

Després, unes hores després, vam anar a fer un tomb pel camí del riu. El silenci era eixut i les nostres sandàlies es mullaven al sotabosc. Poc a poc vam anar reconeixent els llamps i els trons, desxifrant-los i establint nous pactes. I vam plorar abraçades. I llavors sí, llavors sí, la tempesta havia fet net.

5.8.17

Apunts d'estiu




Ahir al matí hi havia una cria de ratpenat enganxada a la cortina del menjador. A primer cop d'ull vaig pensar que era un gripau, però de seguida em vaig adonar que els seus moviments minúsculs eren d'una altra tipus de bèstia. Semblava que badallés; estirava el coll i pujava i baixava per la cortina amb les ales replegades, com endormiscat. Després d’una mica d'escena de no el toqueu que tenen malalties ai quina angúnia, vam obrir la finestra de bat a bat i vam espolsar la cortina. L'animaló va començar a voltar per la terrassa fent salts i enlairaments fallits, anava picant entre les torretes, desmanegat. Feia tant de sol que estàvem convençuts que no sobreviuria. El vam posar en una caixa de sabates i hi vam fer uns forats perquè pogués respirar. Potser no sabia volar, potser amb aquelles temperatures tan altes no arribaria a la nit. El vam dur al veterinària per saber què havíem de fer. Ella es va encarregar trucar a una protectora forestal de la zona que el vindria a buscar.

Dies enrere, una veïna ens va dir que teníem un niu de ratpenats sota la cornisa de la terrassa. Jo no l'he vist, però quan fosqueja se'n veuen forces sobrevolant els nostres caps. Em fan pensar en l'avi de l'Andrés, que caçava ratpenats llençant la boina. Em fan pensar en un vespre d'estiu a la Pobla, que érem asseguts en un banc prenent la fresca, i el Josep em va explicar que allò que envoltava el fanal no eren ocells, l'aleteig és diferent, ho veus?

A l'hora de sopar, vaig comentar que havíem fet el correcte. La Rita em va dir qui sap, en realitat l'hem separat de la seva família.


12.5.17

Las Fresias y el Vino





No se me olvidará esa noche del cinco de abril que llovía a cántaros, y que nos embutimos en un pequeño coche azul, con los calcetines calados y un único paraguas chorreando. Me había cortado el pelo y estrenaba un pantalón color crema. Me regalasteis un ramo de fresias que dejé en el salpicadero, y pusimos rumbo al mar. El limpia escupía agua y los relámpagos eran de infarto. Yo miraba al cielo y pensaba, mira que si nos matamos el día de mi cumpleaños por un capricho de la menda, menuda panda de huérfanos vamos a dejar. A pesar de todo, llegamos a ese chiringuito de playa, y comimos mejillones y tomamos vino blanco bajo un techo de uralita y caña. El chaparrón que caía fuera nos obligaba a alzar la voz. Pero estábamos a cubierto, y juntas, en una noche de miércoles. Y al salir no llovía ya, y nos sentamos en un banco mojado, enfrente de la playa, para fumar un cigarrillo y planear las vacaciones. Y me acuerdo que sobre el negro mar destellaban las luces de algunos barcos y las farolas del puerto. Y me acuerdo del frío en los pies y de la felicidad.

Tampoco se me olvidará el día en que, con una botella de vino tinto metida en una bolsa de deportes, nos montamos en un tren. Y nos sentamos al lado de un bombero. Una estación solitaria era nuestro destino. Compramos en un pequeño supermercado, cocinamos mientras tomábamos un aperitivo, hablamos de hijos, de maridos, de la vida..., no sé, y nos reímos. Intentamos hacer una siesta con colchones tirados en el salón; un fracaso de siesta pero un momentazo para confesiones y fotos. Y nos probamos vestidos, nos maquillamos, hicimos vídeos bailando y cantando. Hicimos lo mismo que hace veinte años, estar presentes y ser felices con nada, o con todo. Regresamos a casa cuando ya había oscurecido, en furgoneta, despacito.




22.4.17

D'escriure i de regals




Escriure, ja fa temps que ho faig. Com molts, que hem omplert pàgines i pàgines de llibretes i, des de fa uns anys, word i més words. Però els que em coneixen, saben que últimament escric amb més seny, amb més eines, i amb més dubtes també. Que vaig a classe i tot! Això vol dir que estic escrivint més, reescrivint molt, i mostrant més poc. I gaudint infinit.

Recordo la data, va ser el 30 de desembre de 2015, quan vaig rebre un mail de la Cristina Camarena on m'explicava que volia fer un pas més amb el seu projecte, que volia editar àlbums il.lustrats i que si m'agradaria escriure un conte per nens. Apart de quedar-me amb la boca oberta i el cor salvatge, em va semblar el regal més bonic que em podien fer per tancar un any que havia estat molt incert.

Li vaig dir que ho faria, però que no estava segura de saber-ho fer, i que si un cop li entregués el conte veia que no era el què estava buscant, el guardaria en un calaix i seguiria sent molt feliç sabent que ella havia pensat que jo podia escriure alguna cosa que mereixés estar en paper. I així és com va néixer en Sebastià, sota la seva mirada atenta, la seva petita empenta i la seva determinació. I un cop el conte va estar fet, ella va buscar la persona més adequada per fer l'enllaç entre la història que jo tenia al cap i la manera de mostrar-ho als infants; la Coaner Codina. Gran encert! La Coaner ha treballat molt a poc a poc, il.lustrant cada pàgina molt minuciosament, de manera molt respectuosa amb el text i molt alerta als petits suggeriments i observacions que podien anar apareixent a mesura que en Sebastià agafava forma i color. 

Vull donar les gràcies al Pablo Martín, que em va fer un cop de mà (un gran cop de mà!) amb la traducció al castellà. I a la Laura López Granell, la meva súper mestra, per haver-ne fet una lectura, amb l'ull afinat, abans de que l'entregués. I a la Rita i al Ramon, per haver-se deixat fer servir de conillet d'indies a l'hora de detectar si el conte tenia algun interès per un infant.



I ara ja el tenim aquí! La història del petit Sebastià Salat, fill d'una saga de pescadors, que viu a Cantellut. Espero que us agradi, i res no em faria més feliç que saber que és a la vostra lleixa, gastat i rebregat perquè l'heu hagut de llegir moltes vegades.


 El podeu trobar en català i en castellà. El podeu comprar on-line a Kireei, i físicament a Bateau Lune (Barcelona) i a El Petit Tresor (Vic). A partir de la setmana que ve, als punts de venta habituals de Kireei. 
Diumenge vinent estarem signant la Coaner i jo (i autors i il.lustradors d'altres publicacions Kireei) a la Plaça de la Virreina, a Gràcia. Veniu!





24.3.17





Hanae

    
     Els estols d’oques que arribaven al llac enxarxaven el cel quan va néixer la meva germana Hanae. Sense plorar, va obrir els ulls buscant la llum de la finestra.
     La Hanae era un nadó inquiet, dormia poc i parlotejava molt. Per poder estendre la roba, la mare l’estirava sobre un petit matalàs. Jo l’observava; tot mirant els núvols, feia anar les manetes i els peus com si volgués anar a algun lloc on el cos encara no la seguia. Quan va començar a fer els primers passos era incansable. Semblava que cerqués quelcom. Buidava els armaris, s’amagava sota la pica, s’arrebossava per terra intentant enquibir-se a qualsevol racó, s’enfilava al ginkgo del jardí..., sovint desfermava la tanca i fugia. Havia descobert el corral de la senyora Horikawa, i sempre la trobàvem asseguda enmig del fang, aplaudint i envoltada d’ànecs i pollets.
     Amb l’arribada del fred ens passàvem dies sencers dins de casa. Aleshores a la Hanae li venien tots els mals. Vagarejava per l’estança, rondinava davant de la porta, i l’única cosa que la tranquil·litzava era pujar a la banqueta i repenjar el front a la finestra. La seva primera paraula la va pronunciar a l’hivern. Fent anar el palmell com si fos l’aleteig d’un colom, em mirava: Nam, nam! Jo estava convençuda que deia el meu nom, Nao-Nao, fins que vaig endevinar que  deia anem, anem. Llavors, me l’asseia a la falda:
—No Hanae, fa molt fred. Quan la neu es fongui i les oques tornin, hi anirem.
     Una tarda d’estiu que el pare tenia molta feina, em va demanar que m’endugués la Hanae a fer un volt. Vam agafar el camí que du al temple unko-ji. La Hanae s’entretenia a cada passa, buscava erugues, arrossegava pals i posava el nas a tots els caus que trobava. I vam arribar al llac. Els joncs es plegaven sobre l’aigua daurada i una munió d’oques salvatges surava en silenci. La Hanae s’aferrà a la meva mà amb els ulls clavats en aquelles bèsties de color marfil. Les abelles brunzien sobre els gladiols. Les oques van girar els llargs colls amb parsimònia, encuriosides amb la nostra presència. Just en aquell moment la Hanae se’m va escapolir de la mà i va córrer cap a la riba. Em vaig quedar terroritzada, era tan agosarada que vaig pensar que es llançaria a l’aigua. Però no, es va aturar en sec, va arrencar uns brins d’herba i els va brandar enlaire. Una dotzena d’oques s’atansaren fins on era i la rodejaren amb cautela. Ella reia i les acaronava amb delicadesa. Jo vaig esdevenir una espectadora, com si la meva germana acabés de trobar quelcom que no es podia compartir.
     La Hanae va anar creixent. Ajudava la mare amb les feines de la casa i havent dinat, després d’entaforar un grapat de blat de moro a la butxaca del davantal, marxava fent saltironar la seva trena negra. Es passava la tarda al llac i quan fosquejava tornava a aparèixer, amb la cara brillant, les botes humides i alguna ploma enganxada als pantalons. A mi  m’amoïnava que no jugués amb nens, però els pares deien que ja canviaria, que no feia mal a ningú, que la Hanae era un esperit lliure.
     Any rere any, quan els ocells migraven i la vegetació dormia, la Hanae amb prou feines sortia de casa. Es passava hores brodant animalons als mocadors i mirant per la finestra. Però quan els dies començaven a allargar-se, ja s’inquietava, anava amunt i avall sense saber què fer, fins que tornaven les oques.
     Un vespre d’agost que la mare era a la cuina acabant el sopar, em va dir:
—Vés al llac i digues a ta germana que torni cap a casa. No sé per què s’entreté tant, a la nit baixen els óssos de les muntanyes i no hi fa res una nena de deu anys al bosc.
     Vaig agafar una llanterna. El carrisquejar dels grills se m’enganxava a les orelles. Lluny, les granotes raucaven amb desesperació, com si intentessin impedir que la nit acabés de tenyir el llac. El meu pas s’accelerava, empès per la foscor:
—Hanaeeeee, Hanaeeee!
     Vaig entreveure una silueta replegada a la riba i m’hi vaig acostar corrents. Tenia el davantal de lli fet un manyoc entre els dits, estava xopa i duia els cabells plens d’algues i fullaraca. La vaig incorporar.
—Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una.
     Vaig mirar les aigües tranquil·les. Com draps estripats, centenars de cossos suraven. La Hanae tremolava. La vaig enfilar a collibè i, sostenint la llanterna com podia, vaig tornar cap a casa. Els grills havien deixat de cantar.
     Vam passar la nit en vetlla. La Hanae delirava. Ves a saber quanta estona duia al llot, es lamentava la mare posant-li al front draps humits amb un rajolí de mirín. Al matí ens vam assabentar que els peixos morien, que les granotes havien fugit i que la vegetació s’esgrogueïa. Tornar la vida a les nostres contrades seria lent; hi havia hagut una fuita de metalls a una siderúrgica d’una ciutat veïna i, a través de les aigües subterrànies, la mort havia arribat al llac.

     Les fulles del ginkgo havien caigut quan vam trobar el llit de la Hanae buit. La camisa de dormir feta una pelleringa i ni rastre de la meva germana. La vam buscar durant setmanes, mesos..., res, ni una pista. No saber si era viva o morta era un malson silenciós. Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una. Per una raó inexplicable, la tarda que les oques van morir la Hanae s’havia esberlat més enllà de qualsevol recuperació. Darrera de les seves paraules hi havia alguna cosa que jo no havia gosat preguntar. Potser ho hauria hagut de fer, diuen els esperits que em visiten de nit.
     Ara, els dies amb la Hanae són imatges que parlen des d’un passat llunyà, en canvi, les oques van tornar al llac i teixeixen el cel de present. Al poble ja ningú recorda la petita Hanae, però cada tarda, quan els joncs es pleguen sobre l’aigua daurada, el meu home i jo ens apropem al llac amb un grapat de veces al sarró.